Marató 2008 BCN

Es molt dificil poguer explicar les sensacions que vaig tenir, va ser un compendi de diferents coses que intentere explicar..... serà llarg, "aviso pa navegantes" que despues no os quejeis....

Em vaig llevar a les 5.40, amb temps per esmorzar suficient i despertar la marta que m'havia dit que vindria desde el principi (gracies guapa, per estar tota la estona amb mi), dsepres de la preparació i portar la vestimenta adecuada (o aixo pensava jo, inocent de mi), varem anar amb cotxe direcció plaça espanya, alla ens varem trobar amb en Rodrigo, que despres dels comentaris inicials i la xerradeta. Ohhhh sopresa, va apareixer en Marc i l'Alex, que ilu el sprimers que veia i tan dora pel matí... .pobrets amb el que els hi agrada dormir i estaven alla (Gracies guapos)...

Ens vam fer unes fotikis de rigor per veure la primera cara

Com podeu veure aqui a les 8 del mati encara predominaven els somriues.
Després dels estiraments fonamentals i de rigor de cada cursa i de 5 minutets d'escalfament, ens varem separar d'en Rodri, per anar casdascú al seu calaix, ell estava pensant en 3.30, i jo en el fantastic 4 hores per debutar a una marató.

Estava nervios al calaix hi havia molta gent, rapidament vaig veure uns quants correcats (associació a la que ja pertanyo), i la llebre de 4h. buff kins nervis, faltaven segons, i sonava el Barcelona de Freddy Mercury i la Caballer, es va donar el tret de sortida, i 3 minuts i mig després vaig passar per la linia de sortida (hi havia 9100 participants).

El meu cap anava pensat que ja haviem començat que ara em tenia que dedicar a anar tranquil, vaig començar a seguir el globus d'en Toni Korfbaler (4h), en teoria no havia de tenir problemes per aguantar el ritme, passem els primers 5 km i el meu cap em deia que anavem molt rapid, potser massa ràpid, no acabava d'entrendre-ho perque, el i-pod em marcaba que el ritme estava sent constant i de 5.20 (20 segons més rapid)... no entenia perque tirava d'aquella manera, el primer parcial va caure en 27.29 (5.30) i em semblava un ritem prou rapid per aguantar, es com si tot el que hagues fet durant aquests mesos no funciones prou bé... vaig pensar en tranquilitzarme, pasarem el km 6 i el 7 al mateix ritme, alla vaig veure la primera gent que m'estava esperant, la silvia i la susi estaven al costat de casa seva cridant-me i animant-me (quina il.lusió era com si em donguessin ales per seguir el ritme)..

estavem de baixada en aquell tram, rapidament vam arrivar al km 9.5 on vaig veure els meus pares per primera vegada, em va donar temps a dir---- hola --, em van veure de pasada ... anava comode, pero pensant que el que havia passat al principi no ho acabava d'entenre, en meu i-pod seguia marcant un ritme rapid, varem passar el km 10 el segon parcial va ser casi identic al primer 27.38 (5.32 altre cop), just despres de passar entença i tal com haviem acordat en Javi es va unir al grup, quan el vaig veure em vaig alegrar un munt, em va dir unes quantes paraules d'anims..

Al pujar passeig de gracia. vaig començar a pensar seriament en deixar la llebre, em semblaba un ritme que no aguantaria fins al final (no debia estar tan preparat com pensava) i començava a fer un calor de mil dimonis, quina merda que just el diumenge fes 25ºC. Aquella pujada la varem acabar a la Diagonal (feia baixadeta) i despres altre cop pujada per Pg St Joan, aqui al km 14 vaig decidir fermament que no miraria més el globus de 4h, no estava preparat, per fer-ho en aquell temps, de manera que em vaig relaxar, al encarar el Hospital de St Pau va caure el km 15, el tercer parcial encara era molt decent (28.19), pero la meva cara ja no deia el mateix, vam agafar l'Avinguda Gaudi, on vaig tornar a trobarme els meus pares, segona il.lusió i ja començava a pesarme les cames


En la mateixa foto,es pot veure que la meva cara no era de estar fantastic, feia ja moltissima calor (eren només les 10 del matí), llavors em vaig posar un ritme una mica més lent i van anar caient els km al arrivar el km 19 (meridiana amb Felip II) vaig veure un grupet que em va fer moltissima il.lusió, la Marta, els seus pares la Susi i la Silvia, vaig notar que m'animaven i que em donaven el seu suport, bien vaig pensar, i recordo dirli a la marta que no anava tan bé com pensava. El que en realitat pensava era que encara faltaven molts km i jo hauria d'estar molt més fort del que em notava en aquell moment, no sabia que em passava però les sensacions no eren bones..

varem passar el km 20 (parcial del 15 al 20 - 28.38), encara els temps eren prou bons (era sub4h) però la sensació era molt dolenta, estava preocupat, just passat aquest km vaig veure la family - Marc / Sandra i les dos nenes, que guay veure'ls allà animant-me... portava o intentava fer-lis un bon somriure perque no notessin lo malament que ho portava, i tots aquests pensament que escric aquí. Varem passar la mitja amb 1.58.34, o sigui que un minutet per sota del temps que m'havia marcat.... Però aquest va ser el punt critic..

En Javi estava al meu costat animant-me (quan li agraeixo), vam passar per primera vegada la torre Agbar i just allà PAM mierda, punxada al bessó, de cop s'hem va carregar, joder quin dolor, vaig aminorar un moment el ritme (pensant mierda mierda mierda, estem al 21 encara espero que no sigui res), tot just en aquell moment es va juntar en Karim al grupet (gracias Perri, me ayudastes un montonazo), es va posar a ritme i li anva preguntant a en Javi, com anava, ell feia veure com si res, pero ja va veure que anava cardat, el bessó dret s'hem carregava i em costava seguir el ritme, suposo que havia baixat a 6 minuts / km en aquell moment, varem tirar per Gran Via i anaven caient els km, i va ser just llavors, quan merda, km 24 (ho recordo bé) em va pujar el besso senser, merda.. feia un calor tremendo, va ser la primera vegada que vaig tindre que parar a caminar, joder quina merda... en aquell moment s'hem passaven pel cap tot tipus d'idees (d'abandonar, que no podia ser tan dolent, que estava patitn molt, que quedaven molts km), vaig poguer tornar a arrencar poc a poc (trote perrero) i vaig encarar el km 25 allà just vaig veure la familia de la Marta, la mare de la Marta va venir fins al meu costat a animarme, alla si que la meva cara era un poema (segur), el parcial era molt dolent 31.39 (3 minuts per sobre), la baixada de Rmbla Prim era com una pujada, em costava molt, no arrencaba i el besso em feia intenció de anar pujant cada dos per tres...

Després que us diré doncs que patint i "renqueante" vaig anar tirant, varem veure l'Ester - la dona d'en Karim, que superamble es va oferir a fer-me un massatge (gracies guapa), pensava que no em faria res i li vaig donar les gracies (espero haver-ho fet) i vaig intentar seguir tirant, varem passar el Forum, allò ja era l'apoteosis final, el sol pegava fort fort, i no et podies amagar enlloc, intentava hidratarme a tope, però ni així, llavors segon episodi.. ARCADES, joder puto mur, aixo no era un mur, era la puta muralla china (sempre diuen que aquest apareix en el km 32-35, pero jo en tenia a partir del 24), em costava molt abançar, entre el malestar general i el bessó dret, era un calvari, estava tirnat de cap i els dos acompanyants que duia m'ajudaven constantment- Sort d'ells. la zona de la platja era una canicula, el sol queia a muerte, els km passaven molt lents, 31, 32 i 33, i just allà en un moment dificil em vaig trobar l'Aitor (quina gracia acaba de ser papi, i em va acompanyar uns 200 metres mentre em feia fotos - les pujare quan me les envii), poc a poc varem anar encarant el parc de la ciutadella i ja veiem al fons l'arc de triomf, 200 metres abans d'arrivar, em va sortir en Ferran (joder quanta gent m'havia vingut a veure i jo que fins i tot havia pensat en deixar-ho) ell m'anava animant i vaig veure com es va separar i va trucar a la marta (segons vaig saber despres), al passar just per sota de l'Arc, vaig veure els pares altre cop i la marta, la susi i la silvia i la marta (dona d'en Fer), ells m'animaven i ja van veure qeu la meva cara era un poema, no podia arrosegarme, era un horror (us ho juro que no estic exagerant). El parcial del km 30 al 35 va ser de 35.35, en aquell moment sabia que acabaria, que faria un temps de merda pero que acabaria,

vaig intentar seguir al ritme que podia, vaig encarar Plaça Catalunya, i varem baixar per Portal de l'Angel, allà vaig tornar a veure en Marc, la Sandra i les nenes, buff pujada d'adrenalina, vaig encarar tan rapid com vaig poguer qeu no era molt Via Laietana i c/Ferran amb Rambla avall, alla hi havia el km 38, jo esperava a muerte el avituallament que havia llegit a tants llocs que hi hauria, pero no apareixia, al final era proper al 38.5 alla va ser el primer cop que vaig menjar una mica de fruita a part d'hidratarme, la sensació era de que ja ho tenia en les meves mans, que quedava poc.

Vaig fer la temuda pujada per Paral.lel, i poc a por (mai millor dit) anaven queient els km, vaig passar pel 40 i llavors vaig encarar Sepulveda, ja només quedava aquella recta, al passar les dos primeres travesies, em vaig trobar en Toni i l'Ester, un altre sac d'il.lusió, crec haverli dit, que anava xungo pero que arrivaria, i que moltes gracies. Despres justs uns metres despres em vaig trobar el meu pare qui em va acompanyar corrent (jajaja quin ritme debia dur) durant 1 km més o menys.. un cop em va deixar, en Javi va anar cap all loc de la seva moto, ell m'havia acompanyat durant 30 km, GRACIAS JAVI, TE MERECES UN MONUMENTO COLEGA.... quedaven uns 500 metres només, I llavors vaig veure la escena pitjor de tota la marató, un pobre home que estava al terra estirat (no era un corredor) que hi havia una ambulacia fent-li el massatge cardiac perque estava mort o gairebé (quin finalll deuuu)....

Vaig encarar les torres de maria cristina i la meta, ja la veia, estava devant meu.... diosssssss... allà la emoció em va començar a venir a dojo, tot el dolor que tenia es transformava amb plor... al costat vaig veure la Marta, la Susi i la Silvia, junt amb en Rodri, vaig entrar i vaig parar el rellotge, no podia més, 4 hores 29 minuts i 02 segons.

Estava fet pols (tal com demostra la ultima foto), allà despres em vaig trobar a la Mireia la Patricia i en Ferran, em van veure abatut, pero totalment satisfet, HAVIA ACABAT, vaig estar parlant una mica i vaig veure els havia vist a l'arrivada més els Germans Toledo amb les dones, em va sorprendre veure'ls la veritat, feia molt que no parlavem.